El mes de febrer passat vam iniciar una col·laboració amb la Creu Roja 
de Manlleu.
L’Eva, responsable de Creu Roja de Manlleu i aficionada al joc, va repensar la proposta de que algun voluntari acompanyés a persones de la tercera edat a casa: volia que l’oferta fos més atractiva per ambdues parts i que aquest acompanyament tingués un plus afegit.
Es va posar en contacte amb nosaltres per oferir-nos participar de la proposta. Ja fa temps que estem ampliant les nostres accions més enllà de la infància i la adolescència (èpoques en que la rela
ció amb el joc és molt clara), per exemple amb sessions puntuals de joc amb l’associació ASHES o l’entrega de joguines per els centres penitenciaris o les llars de les Germanetes del pobres; és per això que aquesta iniciativa ens va semblar molt interessant.
És molt senzill: les persones que estan soles a casa i a les que els aniria bé una mica de companyia en algun moment de la setmana, s’apropen als locals de l’ASVAT a la Plaça Major de Manlleu els dijous a la tarda. Allí, un grup de voluntaris (menys dels que es necessitarien per fer companyia a totes aquestes persones a casa) dinamitzen dues hores de jocs de taula.
Anem variant els jocs, alguns els repetim i d’altres que no tenen tant d’èxit els passem de llarg. Socialitzem molt, entre els usuaris i entre usuaris i voluntaris; és molt és amè i divers que compartir sempre amb la mateixa persona.
I com diu la I.A. de 86 anys i que no falla cap setmana: ”Aquests jocs ens fan pensar!” Perquè aquesta era una de les altres idees de l’Eva, que a través dels jocs que els posposéssim es treballin aspectes cognitius més enllà de fer un taller de memòria o de comunicació.
Són un grup molt especial: els atrau molt la idea de estimular la memòria i altres habilitats com el càlcul, el llenguatge, el raonament, la orientació espacial, o fins i tot la motricitat fina… s’animen amb qualsevol dels jocs que els proposem (encara que després em demanin que tal o qual no el porti més, que els ha atabalat massa) o que inclús l’estètica del joc sigui una mica infantil.
Quan comença algú nou sempre demana si hi ha el dòmino o el parxís però ràpidament s’enganxen a altres jocs. La majoria de gent repeteix, possiblement per els jocs però estic segura que també per l’alegria i l’empenta que hi posen els voluntaris
